El peu d’un xiquet no és un peu d’adult menut: està creixent, i el criteri per a valorar-lo depén de l’edat. Un peu pla als tres anys i un peu pla als huit no signifiquen el mateix, i caminar amb les puntes cap a dins és habitual a certes edats i deixa de ser-ho més tard. Per això la primera pregunta en la consulta infantil sol ser quants anys té i des de quan s’observa.
Els motius de consulta més freqüents són la forma del peu o de les cames, que el xiquet camine d’una manera que crida l’atenció, que es queixe de dolor o de cansament al caminar, que ensopegue sovint, que gaste el calçat de manera molt desigual o que apareguen ungles encarnades i berrugues, que en la infància són molt comunes. Moltes vegades la conclusió és que no cal fer res més que revisar dins d’un temps, i això també és un resultat.
Si et preocupa com viurà el teu fill la visita, en portar el teu fill al podòleg està com es cuida la seua confiança en la consulta i com preparar la primera.
Motius habituals de consulta
- Forma del peu o de les cames que preocupa a casa.
- Dolor o cansament al caminar, o que el xiquet evite caminar o córrer.
- Ensopegades freqüents o una manera de caminar que crida l’atenció.
- Desgast molt desigual del calçat.
- Ungles encarnades i berrugues plantars, freqüents a estes edats.
Et preocupa com camina el teu fill o es queixa de dolor en els peus?
Demanar citaPreguntes freqüents
- A quina edat conve la primera revisió?
- No hi ha una edat marcada per a una revisió rutinària, però sí tres moments en què consultar aporta alguna cosa: quan el xiquet comença a caminar amb soltura i a casa es veu alguna cosa que crida l’atenció, quan entra en una etapa de creixement ràpid o comença a fer esport amb regularitat, i sempre que es queixe de dolor. Eixe últim no espera cap edat. En moltes consultes la conclusió és que tot va com ha d’anar i que basta amb tornar a mirar-ho més avant, i això també és un resultat útil: servix per a deixar de preocupar-se amb un motiu.
- Com trie el calçat d’un xiquet que creix tan ràpid?
- Mesurant el peu i no la talla, perquè la talla varia entre marques. Es comprova amb el xiquet de peu i amb el pes repartit, que és quan el peu s’allarga de veritat: ha de quedar un marge davant del dit més llarg —que no sempre és el gros— i lloc per a que els dits es moguen a l’ample. El taló ha de quedar subjecte i la sola doblegar-se per on doblega el peu, no pel mig. I comprar «un número més per a que li dure» és de les coses que més problemes donen: el peu es desplaça dins, els dits s’agarren per a subjectar-lo i ahí comencen els fregaments.
- El meu fill camina de puntetes o cap a dins. És per a preocupar-se?
- Depén sobretot de l’edat i de si és sempre o només de vegades. Anar de puntetes de forma ocasional és freqüent en els primers anys i sol desaparéixer; fer-ho de manera constant, o començar a fer-ho quan abans no ho feia, sí que conve mirar-ho. Igual amb les puntes cap a dins: hi ha edats en què és habitual i altres en què ja no. El que ajuda és portar dades concretes: des de quan ho fa, si és en els dos peus, si camina normal descalç a casa i si es queixa d’alguna cosa. Si a més hi ha dolor, coixesa o el xiquet rebutja córrer, això es valora sense esperar.
